Els imprescindibles és un cicle de recomanacions i redescobertes de grans autors de la literatura universal que sovint passen desapercebuts pels lectors i per les biblioteques. Així doncs, continuem amb “els nostres imprescindibles” de la mà de l'escriptor italià Camillo Boito.
Camillo Boito (Roma 1836 – Milà 1914), escriptor arquitecte i crític d'art. Germà gran del poeta i compositor musical Arrigo Boito. Conegut per les seves obres arquitectòniques (Museu de Pàdua i Palau de la Debite) i els seus aguts assaigs (Arquitectura del Medioevo en Italia i Leonardo e Michelangelo), va estar vinculat al moviment literari conegut com "Scapigliatura", que incidia en la dualitat de la conducta humana i en la fascinació per la decadència física i moral. Les seves narracions breus, en què va mostrar la seva predilecció pels ambients terrorífics i les situacions macabres, han estat comparades amb algunes obres de Iginio Ugo Tarchetti. No obstant, en Boito
s'aprecia una major introspecció psicològica en els personatges i un distanciament irònic. Entre elles es troba Senso, nuevos cuentos vanos (1883), que recull el relat homònim, “Senso”; obra que va donar lloc a la pel·lícula Senso, de Luchino Visconti, i altres versions cinematogràfiques. Prèviament havia publicat Cuentos vanos (1876), i en la mateixa línia publicaria després El alma de un pintor (1885).
s'aprecia una major introspecció psicològica en els personatges i un distanciament irònic. Entre elles es troba Senso, nuevos cuentos vanos (1883), que recull el relat homònim, “Senso”; obra que va donar lloc a la pel·lícula Senso, de Luchino Visconti, i altres versions cinematogràfiques. Prèviament havia publicat Cuentos vanos (1876), i en la mateixa línia publicaria després El alma de un pintor (1885).
Segona part: les obres
Les obres de Camillo Boito que podeu trobar i emportar-vos en préstec a la Biblioteca Pau Vila:
Boito, Camillo. Senso (Trama, 2010) [Novel·la]
-- . “Menos de un día” a Cuentos de otoño (Cátedra,2004) [Contes]
--. Senso; Baciale'l piede e la man bella e bianca; Il maestro di setticlavio (BUR, 2001) [Novel·la]
Tercera part: el imprescindible
Senso / Camillo Boito (Trama editorial)
Senso és un relat narrat en primera persona per la comtessa Livia, casada amb un sexagenari, qui va plasmant en el seu quadern secret, la seva història d'amor amb un jove i ben plantat tinent austríac, un vividor oportunista i sense escrúpols que l'empeny a l'adulteri i a la humiliació.
Camillo Boito descriu amb molta elegància aquest relat colpidor, en el que mostra sense miraments la complexitat de la condició humana i les seves passions -l'amor, la mentida, la venjança-, en una espiral de sentiments on l'amor i la mort només són dues cares d'una mateixa moneda. Així doncs, la història recrea els temes preferits de la “Scapigliatura”, moviment literari en què s'enquadra la passió turbulenta i el binomi amor-mort, però presenta un tret nou: la reeixidíssima figura de la protagonista, que ha mantingut una vigència extraordinària i segueix commovent avui a lectors i espectadors.
A continuació, un petit tast de l’estil cruel i directe de l’obra: "Me gustaba en ese hombre su misma vileza (la perfecta virtud me hubiese parecido insípida y despreciable comparada con sus vicios); su falta de fe, de honestidad, de delicadeza, de discreción me parecían el signo de un vigor arcano pero poderoso, bajo el cual era feliz…”
Quarta part: altres visions
Luchino Visconti va portar Senso al cinema el 1954, amb Alida Valli i Farley Granger com a protagonistes, una adaptació que avui encara és considerada una de les millors de la història del cinema.
Senso (Itàlia, 1954). Director: Luchino Visconti. Intèrprets: Alida Valli, Christian Marquand, Farley Granger, Massimo Girotti, Rina Morelli, Sergio Fantoni.
Argument: Superb melodrama, basat en un relat de Camillo Boito, en el que es narren els tràgics amors entre una aristòcrata italiana i un cínic oficial austríac en la turbulenta època de la unificació. El film està plantejat des d'un esperit i un ritme netament operístic i, en aquest sentit, la seqüència inicial té un valor emblemàtic. La seva força passional i la seva elegància constitueixen l’embolcall idoni per a una aguda reflexió sobre l'individu i la història. Aquest fou la primera pel·lícula rodada en color del director.Més tard, el 2002, el director Tinto Brass va realitzar-ne una nova adaptació, encara més pertorbadora que l'anterior, Senso 45.
