Els imprescindibles és un cicle de recomanacions i redescobertes de grans autors de la literatura universal que sovint passen desapercebuts pels lectors i per les biblioteques. Així doncs, continuem amb “els nostres imprescindibles” de la mà de l'escriptora japonesa Hiromi Kawakami.
Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) va estudiar Ciències naturals i va ser professora de Biologia fins que el 1994 va aparèixer la seva primera novel·la. Els seus llibres han rebut els més prestigiosos premis literaris, que l'han convertit en una de les escriptores japoneses més llegides. La novel·la El cel és blau, la terra blanca (2009), el seu primer llibre traduït a l'espanyol, va rebre el Premi Tanizaki i va ser portada al cinema amb gran èxit. Recentment ha publicat Allò que brilla com el mar (2010). Hiromi Kawakami és en aquest moment una de les
autores més venudes a Japó, sent la seva primera obra, Kamisama (Dios), després d'alguns intents més juvenils, on ha aconseguit el reconeixement de la crítica i algun dels premis literaris més importants del país amb les seves següents obres, com el Akutagawa el 1994 per Hebi wo fumu (La huella de la serpiente, segons la seva traducció anglesa) o el Tanizaki el 2001, justament per El cel és blau, la terra blanca. Segona part: les obres
Les obres de Hiromi Kawakami que podeu trobar i emportar-vos en préstec a la Biblioteca Pau Vila:
Kawakami, Hiromi. El cel és blau, la terra blanca (Quaderns Crema, 2009) [Novel·la]
-- . El cielo es azul, la tierra blanca (Acantilado, 2009) [Novel·la]
-- . Allò que brilla com el mar (Quaderns Crema, 2010) [Novel·la]
-- . Algo que brilla como el mar (Acantilado, 2010) [Novel·la]
Tercera part: el imprescindible
El cel és blau, la terra blanca: una història d’amor / Hiromi Kawakami (Quaderns Crema/Acantilado)
Tsukiko té 38 anys i porta una vida solitària. Considera que no està dotada per l'amor. Fins que un dia troba en una taverna al seu vell mestre de japonès. Entre ambdós s'estableix un pacte tàcit per compartir la solitud. Escullen el mateix menjar, busquen la companyia de l'altre i els costa separar-se, encara que de vegades intentin escapar l'un de l'altre: el mestre, en el record de la dona que un dia el va abandonar; Tsukiko, en un antic company de classe. Amb una prosa sensual i despullada, Kawakami ens explica una història d'amor molt especial: l'acostament subtil de dos amants, amb tota la seva íntima bellesa, tendresa i profunditat. Tot un descobriment literari.
“Aquella noche bebimos cinco botellas de sake entre los dos. Pagó él. Otro día, volvimos a encontrarnos en la misma taberna y pagué yo. A partir del tercer día, pedíamos cuentas separadas y cada uno pagaba lo suyo. Desde entonces lo hicimos así. Supongo que no perdimos el contacto porque teníamos demasiadas cosas en común. No sólo nos gustaban los mismos aperitivos, sino que también estábamos de acuerdo en la distancia que dos personas deben mantener. Nos separaban unos treinta años, pero con él me sentía más a gusto que con algunos amigos de mi edad.
”
”Quan la protagonista intenta fer memòria dels homes amb qui sortia abans de fer amistat amb un antic mestre, no recorda ningú. Li fa la sensació que sempre ha estat sola, al bus, al carrer, anant de compres, bevent sake:
“Incluso cuando estaba con el maestro era como si fuera sola a todas partes. No dependía de su compañía, pero cuando estaba con él me sentía más completa. Era una sensación curiosa, como si me hubiera comprado un reloj nuevo y no quisiera quitar el plástico adherente que protegía el cristal.”
Els personatges de Hiromi Kawakami tenen la soledat en comú amb els de Haruki Murakami i amb els de la pel·lícula Lost in Traslation. És una soledat urbana i gairebé acollidora, lluny de les soledats ombrívoles habituals en literatura.
El cel és blau, la terra blanca és una de les històries d'amor més belles que he llegit en la meva vida. No em refereixo a un d'aquests amors cursis i pretensiosos que proliferen tant en cert tipus de llibres, sinó a alguna cosa molt més profunda i real, la lenta i sòlida relació de dues persones soles, necessitades l'una de l'altra, capaços de trobar la tendresa i de compartir-la amb l'estimat enmig dels més petits gestos quotidians, menjar, beure, fer un passeig, seure al costat d'una finestra en la foscor... I tot explicat d'una manera tan delicada, tan justa, que sembla un tros de vida real -potser ho sigui- oferta als nostres ulls per ajudar-nos a ser més savis. Llegiu-lo i gaudiu-lo.
Quarta part: altres visions
De la novel·la El cel és blau, la terra blanca, també se’n va realitzar una pel·lícula el 2003. La pel·lícula es titula Sensei no Kaban (La maleta del mestre), però crec que és força complicada d'aconseguir, ja que sembla que no va tenir distribució internacional.
D’aquesta novel·la, el 2008 també es va fer una adaptació en manga de la mà del dibuixant Jiro Taniguchi: Los años lejanos i Los años dulces.
