Els imprescindibles és un cicle de recomanacions i redescobertes de grans autors de la literatura universal que sovint passen desapercebuts pels lectors i per les biblioteques. Així doncs, continuem amb “els nostres imprescindibles” de la mà de l'escriptor francès Jean Giono.
Jean Giono (Manòsca, França, 1985-1970). Va passar tota la seva vida a Manòsca, a la Provença. El seu pare era un sabater anarquista d’origen italià i la seva mare tenia un taller de planxadores. L’any 1911 va haver d’interrompre els estudis a causa de les dificultats econòmiques de la seva família i va continuar formant-se de manera autodidacta. Als 19 anys va ser reclutat per l'Exèrcit francès i va lluitar en la Primera Guerra Mundial. Més tard va descriure els horrors de la guerra a El gran rebaño (1931). El seu credo pacifista ho va exposar en Objeción de conciència (1937). Giono utilitzar la seva Provença natal com a escenari per a les seves novel·les, la
major part de les quals tracten sobre la relació de la gent amb la terra en què viuen, tal i com es pot llegir a La verdadera riqueza (1936). Altres llibres seus importants són Colina (1920), Cosecha (1930) i El húsar en el tejado (1951). Arran d’aquesta obra li fou atorgat el Prix Monégasque pel conjunt de la seva obra. L’any següent fou admès a l’Acadèmia Goncourt. En totes les seves obres la natura hi té un gran protagonisme. Quan li preguntaven sobre la història de L’home que plantava arbres (1953) i la seva motivació a l’hora d’escriure-la, Giono sempre deia: “m’agradaria fer estimar els arbres o, per ser més exacte, fer estimar el fet de plantar arbres.” Va morir d’un infart el 1970 i fou enterrat a Manòsca.
major part de les quals tracten sobre la relació de la gent amb la terra en què viuen, tal i com es pot llegir a La verdadera riqueza (1936). Altres llibres seus importants són Colina (1920), Cosecha (1930) i El húsar en el tejado (1951). Arran d’aquesta obra li fou atorgat el Prix Monégasque pel conjunt de la seva obra. L’any següent fou admès a l’Acadèmia Goncourt. En totes les seves obres la natura hi té un gran protagonisme. Quan li preguntaven sobre la història de L’home que plantava arbres (1953) i la seva motivació a l’hora d’escriure-la, Giono sempre deia: “m’agradaria fer estimar els arbres o, per ser més exacte, fer estimar el fet de plantar arbres.” Va morir d’un infart el 1970 i fou enterrat a Manòsca.
Segona part: les obres
Les obres de Jean Giono que podeu trobar i emportar-vos en préstec a la Biblioteca Pau Vila:
Giono, Jean. L’home que plantava arbres (Viena, 2008) [Novel·la]
-- . El hombre que plantaba árboles (Duomo, 2010) [Novel·la]
-- . El húsar en el tejado (Anagrama, 1998) [Novel·la]
-- . Jean Le Bleu (Trieste, 1980) [Novel·la]
-- . Homenaje a Melville (Paidós, 2009) [Assaig]
Tercera part: el imprescindible
L’home que plantava arbres / Jean Giono (Viena/Duomo)
“Es pot fer el retrat d’una persona fent el retrat del seu paisatge.” (Jean Giono)
En una comarca erma, deshabitada i inhòspita de la Provença, un pastor solitari planta arbres, milers d’arbres. Aquesta és la història d’Elzéard Bouffier, un home silenciós de muntanya que, sense que ningú en sàpiga res i sense esperar cap reconeixement a canvi, decideix transformar el paisatge que l’envolta. De llavor en llavor i de planter en planter. Cada dia, durant totes les hores de llum. I mentre el país es debat en la primera guerra mundial, i després en la segona, ell continua plantant arbres incansablement, fina a cobrir tota la muntanya de verdor i canviar per sempre la vida de tots els habitants de la regió.
Així comença la història:
Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l’afany d’obtenir recompenses d’enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error, davant d’un caràcter inoblidable.
Amb una extraordinària simplicitat que ens recorda El Petit Príncep de Saint-Exupéry, Giono ens fa el retrat d’un personatge que ens commou quasi sense ni obrir la boca, i que testimonia l’enorme valor d’un gest tan senzill com és plantar una aglà i esperar que creixi. I repetir-ho milers de vegades…
En un temps en què ja podem avaluar l’impacte de l’espècie humana sobre el nostre planeta, la figura d’Elzéard Bouffier és una llavor d’esperança.
Quarta part: altres visions
Aquest relat va inspirar el curt que va guanyar l’Óscar a la millor animació l’any 1988.
The man who planted trees (L’homme qui plantait des arbres). País: Canadà. Any: 1988. Director: Frédérik Back. Guió: Jean Giono i Jean Roberts. Intèrprets: Phillippe Noiret (veu francesa) i Chistopher Plummer (veu anglesa). Argument: Curtmetratge d’animació basat en la història de la novel·la L’home que plantava arbres de Jean Giono. Durada: 30 minuts.
