Els imprescindibles és un cicle de recomanacions i redescobertes de grans autors de la literatura universal que sovint passen desapercebuts pels lectors i per les biblioteques. Així doncs, continuem amb “els nostres imprescindibles” de la mà de l’escriptor francès Gérard de Nerval.
Gérard de Nerval (Paris, 1808-1855), pseudònim de Gérard Labrunie, poeta, traductor i escriptor simbolista francès. Sens dubte un dels més grans escriptors francesos de l'època romàntica, va deixar una obra relativament breu, composta essencialment per poemes, en sobresurt el recull Las quimeras, que conté alguns dels millors sonets del seu temps i que en certs aspectes anuncia l'aventura surrealista. Els sonets agrupats en Las quimeras (1854) estan dominats per la desesperació, ja que Nerval patia una profunda depressió, que el portà al suïcidi un any després de publicar aquests poemes.
" Yo soy el tenebroso, -el viudo, -el desdichado,
el príncipe de Aquitania de la torre abolida:
mi sola estrella ha muerto, -y mi laúd constelado
ostenta el negro Sol de la Melancolía.
el príncipe de Aquitania de la torre abolida:
mi sola estrella ha muerto, -y mi laúd constelado
ostenta el negro Sol de la Melancolía.
Fragment del sonet “El desdichado” a Las quimeras
D’entre les seves narracions, les més destacables són: Aurélia i el recull Las hijas del frio (1854), en el qual es troba Sylvie. Nerval va deixar una obra no gaire extensa però provada i misteriosa que, malgrat el seu caràcter turmentat, reflecteix fidelment les inquietuds de l'ànima humana. Va exercir posteriorment influència sobre Marcel Proust, René Daumal i Antonin Artaud.
Segona part: les obres
Les obres de Gérard de Nerval que podeu trobar i emportar-vos en préstec a la Biblioteca Pau Vila:
Nerval, Gérard de. Aurèlia (Columna, 1985) [Novel·la]
-- . Sylvie: records del Valois (Quaderns Crema, 1995) [Novel·la]
-- . Sylvie: recuerdos del Valois (Acantilado, 2002) [Novel·la]
-- . Poesia y prosa literaria (Galaxia Gutenberg, 2004) [Poesia]
Tercera part: el imprescindible
Sylvie: records del Valois / Gérard de Nerval (Quaderns Crema / Acantilado)
“Una de las obras maestras de la literatura francesa.”
Marcel Proust
“Uno de los libros más bellos jamás escritos.”
Umberto Eco
Marcel Proust
“Uno de los libros más bellos jamás escritos.”
Umberto Eco
Sylvie, joia de la literatura del segle XIX i la millor narració que ens va deixar Gérard de Nerval, ha esdevingut amb el ternps un referent inexcusable de la narrativa europea moderna. Amb un estil del tot clàssic, Nerval s'enfronta a una temàtica pròpia del romanticisme més exigent, oferint-nos, a més, un tractament magistral per a alguns dels motius amb gran futur a la tradició literària europea: les relacions entre memòria i escriptura, la circularitat del temps poètic o els atzars de la percepció.
Estimar una religiosa sota la forma d'una actriu...! ¿I si fos la mateixa?! És per tornar-se boig! És una atracció fatal on el desconegut us crida com el foc follet que fuig sobre els joncs d'una aigua morta... Tornem a posar els peus sobre la realitat.
I Sylvie, que tant havia estimat, ¿per què l'he oblidada des de fa tres anys...? Era una noia força bonica, i la més bella de Loisy!
Ella existeix, bona i pura de cor sens dubte. Torno a veure la seva finestra on la parra s'enllaça amb el roser, la gàbia de tallarols penjada a l'esquerra; sento el soroll dels boixets sonors i la seva cançó predilecta:
La noia estava asseguda
Prop del rierol corredor...
Encara m'espera... ¿Qui s'hi hauria casat? És tan pobra!
Al seu poble i als dels voltants, bons pagesos vestits amb gec, de mans rudes, cara esprimatxada, colrats de pell! Ella només m'estimava a mi, al petit parisenc, quan anava prop de Loisy a veure el meu pobre oncle, que ara ja és mort. Fa tres anys que dissipo com un senyor el modes patrimoni que em va deixar i que em bastava per a tota la vida. Amb Sylvie l'hauria conservat. L'atzar me'n torna una part. Encara hi sóc a temps.
I Sylvie, que tant havia estimat, ¿per què l'he oblidada des de fa tres anys...? Era una noia força bonica, i la més bella de Loisy!
Ella existeix, bona i pura de cor sens dubte. Torno a veure la seva finestra on la parra s'enllaça amb el roser, la gàbia de tallarols penjada a l'esquerra; sento el soroll dels boixets sonors i la seva cançó predilecta:
La noia estava asseguda
Prop del rierol corredor...
Encara m'espera... ¿Qui s'hi hauria casat? És tan pobra!
Al seu poble i als dels voltants, bons pagesos vestits amb gec, de mans rudes, cara esprimatxada, colrats de pell! Ella només m'estimava a mi, al petit parisenc, quan anava prop de Loisy a veure el meu pobre oncle, que ara ja és mort. Fa tres anys que dissipo com un senyor el modes patrimoni que em va deixar i que em bastava per a tota la vida. Amb Sylvie l'hauria conservat. L'atzar me'n torna una part. Encara hi sóc a temps.
En les conferències sobre narrativa que Umberto Eco va llegir a la Universitat de Harvard, va presentar Sylvie, abans d'analitzar-la en profunditat, com «un dels llibres més bells que s'hagin escrit mai. [...] El vaig llegir als vint anys, i no he deixat mai de rellegir-lo. [...] En conec cada coma, cada mecanisme secret».
Quarta part: altres visions
Per a En la ciudad de Sylvia (2007) el seu director, José Luis Guerín, pren com a mirall els grans clàssics per a realitzar la recerca de la seva dona ideal (interpretada per Pilar López de Ayala). La seva base són la Laura de Petrarca, la Beatriz de Dante o la Silvia de Nerval. Però, no importa no saber res d'això, ja que és la pel·lícula tracta d’un sentiment d'aquests que podem considerar universal.
