Els imprescindibles és un cicle de recomanacions i redescobertes de grans autors de la literatura universal que sovint passen desapercebuts pels lectors i per les biblioteques. Així doncs, continuem amb “els nostres imprescindibles” de la mà de l'escriptor italià, d’origen jueu, Italo Svevo.
Italo Svevo (Trieste, 1861-Motta di Livenza, 1928). Italo Svevo és el pseudònim literari d'Ettore Schmitz, nascut l'any 1861 a la ciutat de Trieste, que en aquells dies formava part de l'Imperi Austrohongarès. La seva educació va quedar interrompuda quan el seu pare va caure en la fallida. Svevo va haver de treballar com a empleat de banca durant un temps i, més tard, en el negoci de pintures de la família de la seva esposa. Això no li va impedir, però, escriure, tot i que les seves dues primeres novel·les, Una vida (1893) i Senilitat (1898), van constituir un complet fracàs, tant de crítica com de públic. "No hay unanimidad tan perfecta como la del silencio." Amb aquesta frase es referia Italo Svevo a la indiferència de la crítica respecte a les seves dues primeres novel·les. El 1907, l'escriptor irlandès James Joyce, que va viure una temporada a Trieste, li va donar classes d'anglès. Svevo es va sentir llavors amb valor suficient com per començar una nova novel·la, La consciència de Zeno (1923). Va morir uns anys més tard, el 1928, deixant inèdites un bon nombre de narracions breus i part d'una novel·la, Il
vecchione. Svevo va desenvolupar un estil informal i irònic, utilitzant el dialecte local i esforçant-se especialment en descriure els pensaments i records dels seus personatges, basats en la seva pròpia vida. Va rebre així mateix la influència de les idees de Sigmund Freud sobre els efectes de les vivències infantils sobre els sentiments de culpabilitat i angoixa. En ser jueu, d'origen alemany, i ciutadà de l'Imperi Austrohongarès fins que aquest va quedar dissolt, l'any 1918, Svevo va quedar aïllat de l'ambient literari italià. Les seves novel·les, que giren sempre al voltant dels detalls de la vida quotidiana i de la complexitat de les motivacions humanes, van exercir molt poca influència fins que en la dècada de 1970 van ser redescobertes. Corto viaje sentimental (1949) i La historia del buen viejo y de la bella muchacha (1929) li van valer ser considerat un mestre de la novel·la europea amb Kafka, Musil, Zweig i Roth.Les obres d’Italo Svevo que podeu trobar i emportar-vos en préstec a la Biblioteca Pau Vila:
Svevo, Italo. Senectud (El Acantilado 2003) [Novel·la]
-- . La conciencia e Zeno (Cátedra, 1985) [Novel·la]
-- . La concienza di Zeno (Feltrinelli, 2005) [Novel·la]
Svevo va arribar a ser traductor de Freud, i el llegat d'aquest queda patent tant en passatges onírics dels seus llibres com en la sexualitat oculta dels seus personatges, o bé en la mecànica general de les seves observacions psicològiques. Els escrits de Svevo es guien per un subtil caire mental que tendeix a concentrar i poetitzar. La concisió de l'autor produeix, al llarg de tota la seva obra, frases rotundes i memorables.
És possible que aquesta capacitat sintètica i l'atractiu de la seva prosa decantada adquireixin més eficàcia a La historia del buen viejo y la bella muchacha, un conte que s'allarga sense perdre ritme i es converteix, gairebé, en una novel·la curta.
Tercera part: l’imprescindible
La historia del buen viejo y la bella muchacha / Italo Svevo (El Acantilado)
"Una meravellosa faula, decantada, subtil, perfecta". José María Guelbenzu, El País
Italo Svevo explica com un acabalat ancià triestí, presa del seu últim desig de joventut i anhel de vida, s'acosta, seductor i sol· lícit, a una noia humil i aparentment ingènua.
El vell d'aquesta història sedueix una jove i bella noia. Aviat els seus excessos l’emmalalteixen i deixa de veure-la. Però ella torna en forma de remordiment. Ens diu Svevo: "En el fondo el remordimiento no es más que el resultado de una determinada forma de verse al espejo. Y él se vio mísero y pequeño."
Svevo deixa exposat al seu personatge en totes les seves contradiccions, mai ho justifica, però sovint ho explica: "Los viejos son un poco como los cocodrilos, que no cambian fácilmente de dirección..."
A continuació, un altre fragment de l’obra:
“Nada en él revelaba esfuerzo alguno por parecer más joven. Los años pueden ser un impedimento para el amor –él no pensaba en éste desde hacía muchos años_, pero favorecen los negocios, por eso llevaba sus años con soberbia y, si se puede decir así, juvenilmente.”
En el fluir de la història apareixen moments propers al arravatament i el paroxisme, però la narració sempre troba l’equilibri i temprança, tal com sembla trobar també el protagonista, a qui li dóna per descarregar la seva consciència escrivint un llibre basat en la seva experiència, però no una translació d'aquesta a la ficció, sinó un tractat moral. Així, la trajectòria del bon vell gairebé il·lustra el que, en el seu assaig sobre l'escriptura confessional, J.M. Coetzee anomena "la seqüència de transgressió, confessió, penitència i absolució".
“Cuando un joven de verdad se enamora, el amor provoca a menudo unas reacciones en su cerebro que muy pronto no tienen nada que ver con el deseo. ¿Cuántos jovenes, que podrían abandonarse felizmente en una cama acogedora, no se complican la vida creyendo que para acostarse con una mujer es preciso primero conquistar, crear o destruir? En cambio, los viejos que parecen estar mejor protegidos de las pasiones, se abndonan a ellas con pleno conocimineto de causa y entran en el lecho de la culpa sin más preocupación qye la de pillarse un resfriado. Pero el amor nunca es sencillo, ni siuqiera para los viejos.
"Así, el viejo pensó que era la mirada infantil de la jovencita lo que lo había conquistado. Cuando los viejos aman pasan siempre por la paternidad y cada abrazo suyo tiene el acre sabor del incesto", ens diu Svevo. Al capdavall de tot, el més preuat del llibre, la seva particular virtut, és la gran capacitat per a la sentència, lírica i sarcàstica a la vegada, sempre carregada d'un rerefons misteriós.
