Els imprescindibles és un cicle de recomanacions i redescobertes de grans autors de la literatura universal que sovint passen desapercebuts pels lectors i per les biblioteques. Així doncs, continuem amb “els nostres imprescindibles” de la mà de l'escriptor espanyol Julián Ayesta.
Julián Ayesta va néixer a Gijón el 1919. Es va llicenciar en Dret i en Filosofia i Lletres, i va ser diplomàtic de carrera. Autor de diverses obres teatrals, Helena o el mar de verano és el seu únic llibre de narrativa. Julián Ayesta és més conegut pels seus relats curts i col·laboracions en revistes de la postguerra com Garcilaso o Juventud. Entre altres llocs va ser ambaixador de Beirut, Colòmbia, Viena, Amsterdam o l'extinta Iugoslàvia, just abans del seu desmembrament. Va morir el 1996.
Segona part: les obres
Les obres de Julián Ayesta que podeu trobar i emportar-vos en préstec a la Biblioteca Pau Vila:
Ayesta, Julián. Helena, o, El mar del verano (Acantilado, 2007) [Novel·la]
-- . Dibujos y poemas (Trotta,2003) [Escritos]
--. Tarde y crepúsculo (Diseño, 1993) [Cuentos]
Tercera part: el imprescindible
Helena, o, El mar del verano / Julián Ayesta (Acantilado)
Quan va aparèixer el 1952, Helena o el mar del verano va ser considerada per un petit grup d'entusiastes lectors una de les obres més extraordinàries de la narrativa espanyola de postguerra. A través dels anys encara roman intacte el poder de suggestió i el lirisme de l'escriptura de Ayesta.
Helena o el mar del verano és un relat llarg, unitari a manera de memòries d'adolescent sobre certes formes de comportament religioses, de cortesia i urbanitat familiar, de l'alta convivència de la burgesia gijonesa establerta a la part alta de la ciutat. El llibre va tenir un gran ressò i sobre ell es van publicar articles d'extensió i profunditat en les revistes especialitzades i en la premsa espanyola.
“Helena y yo íbamos silenciosos. De cuando en cuando Helena se paraba, cogía unas cuantas zarzamoras y me ofrecía la mitad. Una, las del sol, estaban calientes y mates; otras, las de la sombra, estaban frías y brillantes. Otras veces las cogía yo y le ofrecía a Helena y comíamos juntos, mirándonos a los ojos, con la cara llena de manchas de jugo morado. Y seguíamos andando muy juntos, sin hablar nada, pero temblando.”
“Es una novela excelente, de una frescura inalterable, de una magistral prosa. Leerla ennoblece.” (María José Obiol, El País)
“Ayesta tiene la entereza y la claridad de un mito y su prosa aguanta con firmeza las inclemencias del tiempo y la desmemoria.” (Jordi Llavina, La Vanguardia)
“Uno de esos pocos, raros, infrecuentes libros que uno desea volver a leer en cuanto lo ha terminado.” (Ricardo Ruiz, La Razón)
“Es uno de los libros más hermosos de la literatura española de posguerra.” (Gregorio Morán, La Vanguardia)
“La prosa impresionista de Ayesta alterna registros coloquiales y otros de exquisito lirismo, capaces de envolver al lector y conmoverlo desde la primera página”. (Ignacio F. Garmendia, Diario de Sevilla)
“Llena de imágenes sugestivas, palabras bruñidas de luz y una atmósfera irreal que remite al cuento infantil sin acabar de serlo.” (Diego Prado, Menorca Diario Insular)
