Els imprescindibles és un cicle de recomanacions i redescobertes de grans autors de la literatura universal que sovint passen desapercebuts pels lectors i per les biblioteques. Així doncs, continuem amb “els nostres imprescindibles” de la mà de l’escriptor japonès Junichirô Tanizaki.
Primera part: l’autor
Junichirô Tanizaki (Tòquio 1886 - Yugawara1965). És sense cap mena de dubte un dels millors escriptors de la literatura japonesa contemporània, juntament a figures decisives com Ōgai Mori, Natsume Sōseki, Ryūnosuke Akutagawa, Yasunari Kawabata, Yukio Mishima i Kōbō Abe. Es llicencià per la Universitat de Tòquio i aviat es va sentir atret per la literatura occidental. Tanizaki ha jugat un paper clau en el dramàtic encreuament de la cultura i l'art entre Orient i Occident, en la modernització-devastació del segle XX. D’entre les seves novel·les més conegudes cal destacar: La vida enmascarada del señor Musashi (1935), Hay quien prefiere las ortigas (1955), Las hermanas Makioka (1957) i La clau (1961). L’assaig Elogi de l’ombra (1933) és per a molts una de les seves obres mestres. Va ser guardonat amb el Premi Mainichi de Cultura Editorial (1947) i amb el Premi de la Cultura Asahi i la Medalla del Mèrit Cultural (1949) per La madre del capitán Shigemoto. La seva obsessió amb Occidente i la confrontació d’allò tradicional i allò modern al Japó, junt amb una certa obsessió per allò eròtic i sensual, va caracteritzar les seves obres. En 1956, va suscitar una gran polèmica amb la seva obra La clau per la seva audàcia.
Segona part: les obres
Les obres de Junichirô Tanizaki que podeu trobar i emportar-vos en préstec a la Biblioteca Pau Vila:
Tanizaki, Junichirô. La clau (Edicions 62, 2002) [Novel·la]
-- . La madre del capitán Shigemoto (DeBolsillo, 2009) [Novel·la]
-- . El cortador de cañas (DeBolsillo, 2009) [Novel·la]
Tercera part: el imprescindible
Elogi de l’ombra / Junichirô Tanizaki (Angle / Siruela)
Escrit el 1933, Elogi de l’ombra s’ha convertit en un clàssic indiscutible per a la subtilitat amb què Junichiro Tanizaki comprèn i explica l’estètica japonesa, plasmada en temples, cases i objectes, en el teatre i els vestits.
Amb Elogi de l’ombra, Junichiro Tanizaki desvetlla les percepcions i els secrets de la societat japonesa al voltant de la bellesa, un concepte que en els valors i les idees culturals japoneses no pot entendre’s sense la presència de les ombres en la vida quotidiana.
Amb Elogi de l’ombra, Junichiro Tanizaki desvetlla les percepcions i els secrets de la societat japonesa al voltant de la bellesa, un concepte que en els valors i les idees culturals japoneses no pot entendre’s sense la presència de les ombres en la vida quotidiana.
A Occident, el més poderós aliat de la bellesa ha estat sempre la llum. En canvi, en l'estètica tradicional japonesa l'essencial és captar l'enigma de l'ombra. El bell no és una substància en si, sinó un joc de clarobscurs produït per la juxtaposició de les diferents substàncies que va formant el joc subtil de les modulacions de l'ombra. El mateix que una pedra fosforescent en la foscor perd tota la seva fascinant sensació de joia preciosa si fos exposada a plena llum, la bellesa perd tota la seva existència si se suprimeixen els efectes de l'ombra.
...la vista de un objeto brillante nos produce cierto malestar. Los occidentales utilizan, incluso en la mesa, utensilios de plata, de acero, de níquel, que pulen hasta sacarles brillo, mientras que a nosotros nos horroriza todo lo que resplandece de esa manera. Nosotros también utilizamos hervidores, copas, frascos de plata, pero no se nos ocurre pulirlos como hacen ellos. Al contrario, nos gusta ver cómo se va oscureciendo su superficie y cómo, con el tiempo, se ennegrecen del todo. No hay casa donde no se haya regañado a alguna sirvienta despistada por haber bruñido los utensilios de plata, recubiertos de una valiosa patina.
En aquest assaig clàssic, escrit el 1933, Junichiro Tanizaki va desenvolupant amb gran refinament aquesta idea medul·lar del pensament oriental, clau per entendre el color de les laques, de la tinta o dels vestits del teatre no; per aprendre a apreciar l'aspecte antic del paper o dels reflexos velats en la pàtina dels objectes; per prevenir-nos contra tot el que brilla, per captar la bellesa en la flama vacil·lant d'un llum i descobrir l'ànima de l'arquitectura a través dels graus d'opacitat dels materials i el silenci i la penombra de l'espai buit.
¿Cuál puede ser el origen de una diferencia tan radical en los gustos? Mirándolo bien, como los orientales intentamos adaptarnos a los límites que nos son impuestos, siempre nos hemos conformado con nuestra condición presente; no experimentamos, por lo tanto, ninguna repulsión hacia lo oscuro; nos resignamos a ello como algo inevitable: que la luz es pobre, ¡pues que lo sea!, es más, nos hundimos con deleite en las tinieblas y les encontramos una belleza muy particular. En cambio los occidentales, siempre al acecho del progreso, se agitan sin cesar persiguiendo una condición mejor a la actual"
